Sant Jordi 2016
Hi havia una vegada una rosa
que no es marcia. No recordava quan feia que havia marxat de casa, però des que
tenia consciència ben bé havien passat ja set primaveres. Recordava vagament la
primera de totes, ja cap al final; l’increïble sorpresa que va suposar per a
les seves companyes adonar-se que mantenia la mateixa bellesa del primer dia:
els seus pètals no es desfullaven ni es tacaven, el seu capoll no es decantava
cap a un cantó amb el pas del temps, la seva tija conservava inalterable l’esveltesa
i la verdor brillant com si encara la saba del roser pogués accedir al seu
interior. Elles, en canvi, assistien impotents al seu natural deteriorament
progressiu, perdent la intensitat de la seva bellesa juvenil al compàs de la
caiguda dels seus pètals. La rosa que no
es marcia recordava encara la tristesa esquitxada de vanitat que va sentir
els darrers dies d’aquella primera primavera presenciant el declivi de les
seves iguals.
Les següents primaveres van ser
idèntiques. Al començament ho explicava a les nouvingudes, però ningú se la
creia. Només quan el temps d’aquelles s’esgotava i contemplaven que la seva
companya conservava el mateix vigor i el mateix encant del dia que la van
conèixer, acabaven creient la seva veritat.
Les
darreres primaveres ja havia deixat d’esforçar-s’hi. Va concloure que era ben
inútil explicar una realitat que ningú creia i que l’únic que aconseguia era fer
variar la darrera mirada que les seves companyes li llençaven ja des de la seva
demolidora vellesa; d’una sorpresa natural i sana, a una sorpresa plena de
dubte i suspicàcia. Preferia la primera.
Portava
unes quantes primaveres, doncs, rebent l’estació com si fos la primera vegada.
Deixant-se arrossegar pel frenesí espontani de les seves companyes, gaudint de la
festa com si les emocions que sentis fossin noves de trinca, deixant-se flairar
i contemplar per desenes de nassos i milers d’ulls, omplint-se l’esperit de les
increïbles i sentides històries amagades dins aquelles capsetes de colors, que
en obrir-se, deixaven escapar la seva ànima com si fossin Pandores esperançades
en agradar a algú. I d’aquesta manera, primavera rere primavera, la rosa que no es marcia repetia i
reeditava el seu entusiasme fins gairebé acostumar-s’hi, fins gairebé creure
que la seva veritable existència era no marcir-se mai; viure sempre; sempre
jove i bonica.
Fins que un
dia, naturalment de primavera, va arribar a la ciutat una rosa negra. A la
primera llambregada, la rosa que no es
marcia ja va sentir que aquella exòtica rosa amagava un estrany misteri
entre el setí dels seus pètals color petroli, i a l’acte, va sentir com les
espines se li eriçaven degut al calfred que va resseguir la seva tija de dalt a
baix. Fins aquell moment, mai havia pensat que potser era precisament aquella
sensació la que suscitava ella mateixa a les altres roses quan la veien per primer
cop; ella, que també amagava un secret; ella, que malgrat mirar de
dissimular-ho també arrossegava el seu particular misteri.
La inevitable
trobada entre la rosa negra i la rosa que
no es marcia va produir-se el dia de Sant Jordi, òbviament. Però ja ben
tard, passades les onze de la nit. La rosa negra estava a la terrassa d’una
casa on es celebrava una festa gòtica. L’havia adquirida un escriptor mediocre
per tal de seduir a una jove gòtica de cabellera ros platí. La casa estava
envoltada de jardins plens de flors que desprenien un garbuix d’olors, les
quals es barrejaven harmònicament amb el tentinejar dispers que la brisa i la
lluna plena composaven sobre les fulles dels arbres, l’aigua de l’estany, els
vestits de seda i cuir dels que festejaven a baix o qualsevol objecte
susceptible de ser mogut visible des d’on era. La rosa que no es marcia va acostar-se lentament fins a la seva
companya tot contemplant admirada la seva silueta perfecte, i quan va arribar
al seu costat, va repenjar-se a la barana amb la cintura de la tija i va
recolzar els seus braços de fulles sobre el passamà, imitant la positura de la
rosa negra. Ambdues van restar en silenci tot contemplant el que s’esdevenia a baix.
La rosa que no es marcia va pensar
que feia molt de temps que no experimentava una emoció nova com la que sentia
en aquell instant. No era només l’exotisme de la seva companya, era sobretot el
convenciment de saber que, per fi, algú li explicaria el perquè.
La rosa
negra va tombar-se i va clavar la seva mirada sobre els esvelts i tendres
pètals de la rosa que no es marcia.
El blanc dels seus ulls va resplendir en plena nit sobre el seu rostre fosc com
si fossin incrustacions de marfil. La
rosa que no es marcia no va sentir por, però sí un vertigen que va alterar
els seus estams i afeblir els seus sèpals. Llavors, amb un gest ple
d’elegància, la rosa negra va acotar-se, deixant veure a l’altra l’interior del
seu capoll. La rosa que no es marcia
va quedar captivada pel que hi va veure. Un esser diminut com un pugó i tan
vell com una rosa del desert, assegut plàcidament al bell mig del pistil,
relatava incansablement tots els coneixements que havia adquirit al llarg de la
seva extensa vida. La rosa negra va tornar a alçar el cap, i el blanc dels seus
ulls va tornar a centellejar, aquest cop més intensament que abans.
—Què hi has
vist? —va demanar plena d’impaciència, amb una veu terrosa i àrida.
La rosa que no es marcia va apressar-se
a explicar-li-ho.
La rosa negra
va somriure i va donar les gràcies a la seva nova amiga, abraçant-la amb les
seves fulles manyagues tot procurant de no fer-li mal amb les punxes. Tot
seguit, veient en els ulls de l’altra que no havia entès res del que havia
passat, va dir-li:
—Provinc
d’un indret on la cultura és de tradició oral. Per això hi ha una dita que diu:
quan mor un vell és com si es cremés una
biblioteca. Pel que sembla, el vell xamà del poble va decidir viure el que
li quedés de vida entre els meus pètals, per això, ja fa més de cent primaveres
que sóc viva, escampant —ara ho sé— no només el meu aroma, sinó la història,
les tradicions, la forma de vida i els valors de la gent de la meva terra.
La rosa que no es marcia va quedar
admirada per l’explicació de la seva amiga, i alhora va sentir-se orgullosa per
haver-la ajudat a entendre el seu misteri. Llavors, tímidament, va ser ella
mateixa qui va acotar el seu capoll cap a la rosa negra. Aquesta va apropar-se
per mirar dins. La lluna plena impactant al marfil dels seus ulls va fer que
l’escena interior quedés il·luminada com si fos la llum d’un focus allò que
incidís damunt seu. La rosa negra va somriure.
En tornar a
alçar el cap, la rosa que no es marcia
va instar a l’altra a que s’afanyés a explicar-li allò que havia vist dins seu.
—Hi he vist
una dona d’extrema bellesa explicant un conte al seu fill la nit de Sant Jordi.
La rosa que no es marcia va quedar-se
pensant. Aquella escena no esclaria en absolut els motius pels quals ella no es
marcia. La rosa negra va comprendre en l’expressió de la seva amiga que la
imatge que li acabava de revelar no solucionava els seus dubtes. Potser era
massa jove encara per poder-ho entendre. Abans que l’altra li ho preguntés, va
apressar-se a dir-li:
—Jo només
puc explicar-te què he vist. La tasca d’interpretar l’escena només et pertoca a
tu. Només tu mateixa pots arribar a comprendre el teu interior, el teu secret,
el teu enigma.
Tot seguit,
la lluna va pondre’s rere els turons que envoltaven la ciutat, deixant una nit
fosca i silenciosa.
A la
matinada, la rosa que no es marcia va
despertar amarada de gotes de rosada que tentinejaven sobre el vermell dels
seus pètals com esferes de cristall. Algunes s’escorrien lentament per damunt
la seva pell, desprenent-se al darrer moment com minúsculs esglais d’infinita
sensualitat. Al mirar al seu voltant, però, va saber que no era la rosada qui
l’havia deixat xopa, sinó que les gotes cristallines havien supurat del seu
interior. La rosa que no es marcia havia
plorat, i en eixorivir-se del tot, va
saber perquè. El somni del qual acabava de despertar l’havia ajudat a entendre
el seu misteri. Ella no es marcia perquè era el personatge d’un conte; el conte
que cada nit de Sant Jordi una dona d’extrema bellesa explicava al seu fill per
no oblidar mai a la persona que l’havia escrit.
Esteve
Pagès
23/4/16
PD:
Per a totes aquelles i tots aquells que hagueu cregut entendre la història,
recordeu que qualsevol text que comenci per: Hi havia una vegada..., no és altra cosa que un conte. Per tant,
gaudiu tots i totes d’un merescut Sant Jordi!!
