Fins aquí la primera etapa del blog El futur esperant. Ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb tots vosaltres. Des
del seu inici els objectius marcats van ser dos:
-Incentivar
les vostres ganes de llegir la novel·la.
-Que en féssiu difusió.
Penso que ambdós objectius s’han assolit durant el breu període en que he
estat elaborant el blog (bombardejant el vostre mail o facebook cada dos o tres
dies), i que durant la seva evolució us heu pogut fer una idea de quina mena de
llibre he escrit.
A tots us vull agrair infinitament la vostra col·laboració, sé que molts de
vosaltres heu estat molt actius en la tasca de difondre la novel·la, per això,
espero que la seva lectura pugui compensar aquest esforç aconseguint que us
faci passar unes bones estones.
Aquí us deixo un resum dels incentius:
Després de llargues jornades creuant la gran estepa literària, Joseph K. i Aureliano
Buendía arriben a la serralada que separa el món de les existències efímeres
(situat rere les muntanyes) del món de les existències intangibles (on es
troben ells). Dins una cova llegeixen un manuscrit que diu el següent:
«Després de molts mesos de
soledat, l'escriptor surt de la cova. El primer que percep, de manera gairebé
instintiva, és que el món no ha canviat. Tot seguit, el domina un desig,
gairebé carnal, que la seva obra sigui devorada per una munió de lectors.
Necessita saber què ha escrit. És una necessitat, gairebé racional.»
K. pregunta:
— Què haurà escrit
l'Esteve?
Aureliano es queda pensant una estona, amb posat endormiscat, i finalment
respon:
— No hi ha millor recurs per trencar els codis
que el de desconèixer-los.
K. se’l queda mirant sense entendre els motius pels quals el seu company ha
formulat aquella sentència. Aureliano se n’adona, i decideix contestar sense
subterfugis:
—Jo penso que ha escrit una
novel·la que es podria expressar amb aquestes paraules: Amb el neguit dels aventurers i la determinació dels exploradors, la Desi
i en Martí inicien un inusual viatge per Llatinoamèrica. Serà una aventura que
els portarà a conèixer realitats diferents i formes de vida alternatives,
extremadament allunyades de la nostra. Però serà, alhora, un viatge a la
recerca de nous valors i de preguntes sense resposta, un viatge interior que
sacsejarà el seu present rescatant del passat un fet llargament postergat.
Els dos protagonistes ens guiaran en una recerca
apassionant, plena d’obstacles, que ens permetrà endinsar-nos en aldees
desconegudes d’Argentina, Xile, Bolívia o Paraguai.
Lluny dels circuits turístics i la indústria de les
experiències previsibles, El futur esperant és un relat real, colpidor, on
l’única regla escrita és que tot és incert.
—Jo en canvi —diu Joseph K. amb
posat anguniós— ho expressaria amb aquestes altres paraules: En Martí i la Desi
estan a punt d’acomplir un dels seus somnis: viatjar tot un any per
Llatinoamèrica. La nit abans d’iniciar el seu viatge però, veuen una obra de
teatre que els trasbalsa profundament. Amarats d’aquella experiència tan
punyent, que ha activat tots els ressorts reflexius de la seva consciència,
marxen cap al seu destí, on el viatge s’esdevé amb aparent normalitat.
Amb el pas del temps, l’essència de tot el que va passar aquella nit, lluny
de dissoldre’s, es va filtrant amb subtilesa dins les seves vides i el seu
present, per rescatar del passat i posar en primer pla, un fet llargament
postergat.
Tot plegat, mentre el futur espera, pacient, el seu moment.
Ambdós resten pensant una estona amb la definició de l’altre, tot
llençant-se mirades plenes de recerca. Finalment és K. qui trenca el silenci.
—És a dir, que coincideixes
amb mi que és una novel·la per reflexionar?
—No, no, en absolut —s’afanya
a dir Aureliano— és una novel·la per viatjar. El més interessant de El futur esperant
serà descobrir
altres cultures, altres formes de vida, altres maneres de relacionar-se amb la
realitat i l’entorn, tot acompanyant a en Martí i la Desi (els protagonistes
d’aquesta història) per indrets de bellesa inesgotable i compartint
experiències emocionants, inèdites i inoblidables.
—Doncs jo més aviat l’interpreto
com una novel·la de suspens, però un suspens diferent, un... un... com un suspens humanístic,
això! Un suspens que cada cop revela una part més profunda dels personat...
—xxxst!! —interromp
Aureliano de cop— no has sentit una veu?
Ambdós es queden en silenci aguditzant l’oïda. Efectivament, senten, provinent
d’algun indret profund de la cova, una veu que crida: «Han arribat els llibres!!!!!». I tot seguit, amb un fil de veu quasi inaudible aconsegueixen
poder escoltar: «Més de dos anys de feina + 534 pàgines
de lectura amena + gaudir d’una història que, poso la mà al foc, no us deixarà
indiferents + tenir la resta de les vostres vides un exemplar de la primera
edició de El futur esperant = 17’90€».
El silenci torna a omplir la cova. Els dos amics es miren i somriuen.
—A tu què t’agradaria
trobar a El
futur esperant?, a banda del que ja hem dit —pregunta Aureliano per
reprendre la conversa.
—Una obra de teatre —diu de seguida
Joseph K.—. I a tu?
—Llegendes, està clar.
—Veig que no coincidim en res.
—És difícil que tu i jo
coincidim en res, tret d’una cosa potser: voler que els nostres autors
apareguessin com a referents literaris a
El futur
esperant.
—Ah, doncs sí, i tant, ja
ho crec que m’agradaria això. De fet, precisament volia comentar-te quelcom que
té a veure amb aquest fet.
Aureliano Buendía es queda mirant amb expectació a K. Aquest, compungit,
finalment diu:
—Em sap greu dir-te que en
Gabo no surt a la novel·la.
—I tu com ho saps?
—Perquè en Franz sí que hi
apareix... un ‘cameo’ eh, res important.
Joseph K. i Aureliano Buendía surten de la cova i reprenen el seu camí de
sempre. Tornaran a creuar la gran estepa literària... un cop i un altre... fins
que el món deixi de ser món.
Nota: Aquesta conversa imaginària és un regal per a tots aquells que heu seguit el blog.
Petons! I fins... divendres! que penjaré fotos i us explicaré la presentació del dimecres al Pati Llimona.
