Suspens Humanístic

Avui toca parlar del segon dels pilars que sustenta la novel·la; el recordeu?

                                            Reflexionar

No oblideu que provinc del camp de la filosofia, per tant era un fet gairebé irremeiable no fer-vos pensar una miqueta. Tranquils!, he dit una miqueta...

Pensar sobre què?   Sobre tot allò que el trasbals i la velocitat del dia a dia no ens deixa temps per pensar, és a dir, sobre les preguntes de sempre, les més elementals, les originàries: Què és la vida? Qui som els humans? Existeix la felicitat? Per què el món actual és com és?

No us espanteu, no he escrit un assaig, molt menys un tractat, de fet he escrit una novel·la de suspens; de suspens humanístic.

Així és com m’he atrevit a definir el gènere al què pertany El futur esperant donat que, en ser un híbrid de diversos gèneres, em convidava a inventar-ne un de nou. Sereu vosaltres qui, en darrera instància i després de llegir la novel·la, em digueu si s’escau o no anomenar-lo d’aquesta manera.

I és en el marc d’aquest suspens humanístic, és en aquest àmbit de reflexió, on construeixo l’argument de la novel·la, la història que us convido a descobrir, la trama narrativa que protagonitzen en Martí i la Desi al llarg del seu viatge.

Malauradament, ben poques referències puc fer a aquest argument del que us parlo. Com a tota novel·la de suspens, qualsevol pista pot delatar fets cabdals que revelin “un secret tan ben guardat”. Per això, continuaré amb la meva estratègia de subtileses, tot acomiadant-me avui amb una imatge essencial de El futur esperant...

Meda Gran

     ...Us desconcerta? 

                              Petons! I fins aviat!