Diversitat i fragments

Hola a tothom!

Ens queda poc temps abans no arribin els dos dies de presentació del llibre i encara em queden alguns incentius per oferir-vos. Per això avui us en regalaré dos de cop. L’un serà parlar-vos de la particular diversitat que conté la novel·la, i l’altre, deixar-vos uns quants tastets del seu contingut.

Deixant de banda els dos elements fonamentals de què es composa la novel·la, dels quals ja hem parlat en les entrades precedents (Viatge i Suspens Humanístic), n’hi ha d’altres que tenen un pes important en l’esdevenir de la novel·la. Elements que, tenint sentit per si sols, acaben trobant el seu encaix en el conjunt de la història que explica El futur esperant.

Així doncs, al llarg de la vostra lectura trobareu:

-Una obra de teatre. Que construeixo com a punt de partida i com a marc de reflexió de tot el contingut posterior de la novel·la.

Tastet I: L’actor es mostra contrariat per no trobar com culminar la frase que no ha acabat. Es tomba cap al mirall i es mira. Només li queda escuma a la barbeta. Tot d’una se sent abatut i s’observa la tristesa als ulls, una tristesa que l’immobilitza. Alça la navalla amb la mà tremolosa fins a la barbeta i acaba d’afaitar-se la part on encara li queda escuma. Obre l’aixeta i fa passar l’aigua per la fulla. Després es remulla la cara amb les mans. L’aigua freda el reconforta. Es queda una estona amb les mans ancorades a cada cantó de la pica, amb el cos lleugerament inclinat endavant subjectat sobre els braços rectes, el cap cot i els ulls tancats. I pensa. Pensa que avui és el dia més important de la seva vida, ha aconseguit estrenar aquesta obra, ha lluitat com mai abans ho ha fet per tal de fer realitat aquest moment, per tal d’assolir el seu propòsit.

-Diferents llegendes, bàsicament llatinoamericanes, però també d’altres cultures i imaginacions.

Tastet II: —Bien, en primer lugar deben saber que Tunupa es el único volcán que se encuentra a cierta distancia de la cordillera volcánica que recorre el altiplano, sin que para ello se haya hallado aún una explicación cabal. Y también, que tiene la particularidad de encontrarse a orillas del salar, lo que la convierte en la cima más alta de cuanta tierra circunda a éste. Pues bien, dicen que en los tiempos en que los apus andaban por la Tierra, cuando aún ningún hombre existía, Tunupa se enamoró perdidamente de Licancabur. Éste era esbelto, alto, dotado de una perfección y belleza inigualables. —L’Eusebio atura el relat i els pregunta— ¿lo han visto ya?

-Referents literaris que d’alguna o altra manera han marcat alguna etapa de la meva vida:

Tastet III: Al dia següent, mentre en Martí prepara l’esmorzar, la Desi va al Rufián Melancólico a recollir el llibre. Quan entra a la llibreria tot està com el dia anterior. Però avui una música tènue s’eleva per damunt del caos. És jazz, un saxo tenor, segurament Lester Young, només ell pot fer que unes notes tan tristes sonin tan bé. Com una aparició, igual que el dia abans, l’Enrique es fa visible sorgint del darrere d’una prestatgeria giratòria, mostrant aquella particular aura de pau i repòs que li és característica. Així que veu la Desi diu amb aquell accent argentí tan genuí:

            —Viene a por su Rayuela.

En conclusió. Cadascú de vosaltres (espero i desitjo) es sentirà atret per alguna d’aquestes parts que esdevenen l’engranatge d’un tot. Però la meva màxima il·lusió, és que sigui precisament aquest tot, El futur esperant, el que remogui alguna part, essencial o concreta, d’aquell qui sou, o que, si més no, senzillament gaudiu durant la seva lectura.

Permeteu-me que m’acomiadi avui amb un fragment que també parla d’un comiat: el d’un dia qualsevol als Esteros de Iberá.

Tastet IV: Asseguts en un envellit moll de fusta, esperen pacients cada tarda el davallar lent del Sol. Miren el llac, encara blau, il·luminat per l’encara encegador astre. El cap d’algun yacaré esquinçant la flonjor de l’aigua es desplaça amb suavitat arran de superfície, tot deixant una estela d’efímeres ondulacions al seu pas. Els cors se’ls alenteixen fins no sentir-los i el cos sencer esdevé percepció, el cos sencer s’emociona contemplant com de mica en mica, de l’horitzó cap endavant, el blau es va transformant en daurat, alhora que el Sol va deixant-se, a poc a poc, mirar. Llavors els seus ulls es centren en aquell cercle perfecte i tremolós que allarga el seu anar-se’n, que dilata el moment, que reivindica el seu vigor fins al darrer sospir. Quan el seu extrem inferior pren contacte per fi amb el fil de terra que separa el cel de l’aigua, el Sol es desfà en una llàgrima de foc que es vessa sobre el llac, com si per comptes de marxar per darrere d’ell es fongués en ell, en les seves denses aigües, per ocultar el secret de la seva feblesa, del seu plor irreprimible que desprestigia la seva imatge de valentia absoluta, d’astre rei, d’energia plena. La seva esfera es va esvanint lentament sobre la cortina espessa que s’estén davant d’ells, tenyint-la d’un daurat carabassat ple de la vitalitat que de mica en mica li va xuclant al Sol, fins que aquest desapareix per complet. Només la seva claror perllongarà la seva presència en un esclat de colors profunds que durant una bona estona encara romandrà sobre el paisatge garratibat per una posta de Sol corprenedora. Fins que la nit cobreixi sota les seves ombres aquell mirall rere el qual s’amaguen els secrets més íntims, del Sol, i potser de les persones.

Bona nit...