lunes, 22 de diciembre de 2014

Presentació de El futur esperant a la biblioteca Nou Barris






La segona presentació de la novel·la El futur esperant va tornar a ser una xerrada distesa al voltant de l’obra.

Aquest cop, l’escenari escollit va ser la sala polivalent de la biblioteca Nou Barris, un espai lluminós i càlid que ens relaxava l’ànim; també en aquesta ocasió amb un bon aforament:






L’Enric Pagès va ser la persona encarregada de presentar-me. Ho va fer en qualitat de filòleg i en qualitat de germà, tot conduint la conversa amb habilitat i creant un clima distès:





Igual que a la primera presentació, vam reproduir l’esquema de conversa en format entrevista, tornant a obtenir un resultat àgil i atractiu per a un públic molt atent.







 
Seure a la taula, ja es pot considerar “marca de la casa”:






Després, venda i dedicatòria de llibres...








 ...i un ‘vermutet’, (que al ser migdia ja hi havia gana).





A fora feia un dia esplèndid que convidava a continuar xerrant.



I per acabar, nova foto de família:






Moltes gràcies a tots els que vau venir a formar part d’aquest acte. Us confesso que cada cop m’agrada més!
La Cèlia i jo us tornem a donar les gràcies a tots per fer costat a El futur esperant





Els que no hàgiu pogut venir a cap d'aquestes dues primeres presentacions, tindreu una tercera ocasió durant el més de gener a Argentona (el meu poble natal).

Ens veiem passat Nadal!  Bones Festes a tot@s!!



jueves, 18 de diciembre de 2014

Presentació de El futur esperant al Pati Llimona







Voleu saber com va anar la primera presentació de El futur esperant?



Sala Joan Maragall del Pati Llimona, un marc acollidor, sobri, fascinant... amb un aforament que feia goig:





L’Aureli Vàzquez, impulsor d’Espai Literari, va conduir l’acte de manera ordenada i amena, fet que va facilitar molt la meva estrena:





La presentació la vam estructurar en format entrevista, fet que va contribuir a ser més dinàmica i informal:














Després va venir la venda i dedicatòria de llibres...








...i l’hora del piscolabis.




Foto de família,






La gent marxant contents amb la novel·la...





 ...i encara ens va quedar temps per fer una mica el burro.





En definitiva: Una vetllada extraordinària. Una nova experiència inoblidable de la qual guardaré un magnífic record.

Gràcies a tots els que vau venir a fer-me costat en un dia tan especial per a mi.

 La Cèlia i jo estem molt contents de com va anar tot plegat.




Ens veiem demà dissabte a la biblioteca de Nou Barris en la segona de les presentacions de ‘El futur esperant’.

Al blog us hi espero el dilluns vinent, en què us explicaré com haurà anat la segona experiència presentant el llibre. Bon cap de setmana!!

martes, 16 de diciembre de 2014

RESUM







Fins aquí la primera etapa del blog El futur esperant. Ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb tots vosaltres. Des del seu inici els objectius marcats van ser dos:

            -Incentivar les vostres ganes de llegir la novel·la.
            -Que en féssiu difusió

Penso que ambdós objectius s’han assolit durant el breu període en que he estat elaborant el blog (bombardejant el vostre mail o facebook cada dos o tres dies), i que durant la seva evolució us heu pogut fer una idea de quina mena de llibre he escrit.

A tots us vull agrair infinitament la vostra col·laboració, sé que molts de vosaltres heu estat molt actius en la tasca de difondre la novel·la, per això, espero que la seva lectura pugui compensar aquest esforç aconseguint que us faci passar unes bones estones.



Aquí us deixo un resum dels incentius:  



Després de llargues jornades creuant la gran estepa literària, Joseph K. i Aureliano Buendía arriben a la serralada que separa el món de les existències efímeres (situat rere les muntanyes) del món de les existències intangibles (on es troben ells). Dins una cova llegeixen un manuscrit que diu el següent:

«Després de molts mesos de soledat, l'escriptor surt de la cova. El primer que percep, de manera gairebé instintiva, és que el món no ha canviat. Tot seguit, el domina un desig, gairebé carnal, que la seva obra sigui devorada per una munió de lectors. Necessita saber què ha escrit. És una necessitat, gairebé racional.»

K. pregunta:

         Què haurà escrit l'Esteve?

Aureliano es queda pensant una estona, amb posat endormiscat, i finalment respon:

            No hi ha millor recurs per trencar els codis que el de desconèixer-los.

K. se’l queda mirant sense entendre els motius pels quals el seu company ha formulat aquella sentència. Aureliano se n’adona, i decideix contestar sense subterfugis:

            —Jo penso que ha escrit una novel·la que es podria expressar amb aquestes paraules: Amb el neguit dels aventurers i la determinació dels exploradors, la Desi i en Martí inicien un inusual viatge per Llatinoamèrica. Serà una aventura que els portarà a conèixer realitats diferents i formes de vida alternatives, extremadament allunyades de la nostra. Però serà, alhora, un viatge a la recerca de nous valors i de preguntes sense resposta, un viatge interior que sacsejarà el seu present rescatant del passat un fet llargament postergat.
Els dos protagonistes ens guiaran en una recerca apassionant, plena d’obstacles, que ens permetrà endinsar-nos en aldees desconegudes d’Argentina, Xile, Bolívia o Paraguai.
Lluny dels circuits turístics i la indústria de les experiències previsibles, El futur esperant és un relat real, colpidor, on l’única regla escrita és que tot és incert.

            —Jo en canvi —diu Joseph K. amb posat anguniós— ho expressaria amb aquestes altres paraules:  En Martí i la Desi estan a punt d’acomplir un dels seus somnis: viatjar tot un any per Llatinoamèrica. La nit abans d’iniciar el seu viatge però, veuen una obra de teatre que els trasbalsa profundament. Amarats d’aquella experiència tan punyent, que ha activat tots els ressorts reflexius de la seva consciència, marxen cap al seu destí, on el viatge s’esdevé amb aparent normalitat.
Amb el pas del temps, l’essència de tot el que va passar aquella nit, lluny de dissoldre’s, es va filtrant amb subtilesa dins les seves vides i el seu present, per rescatar del passat i posar en primer pla, un fet llargament postergat.
Tot plegat, mentre el futur espera, pacient, el seu moment.

Ambdós resten pensant una estona amb la definició de l’altre, tot llençant-se mirades plenes de recerca. Finalment és K. qui trenca el silenci.

            —És a dir, que coincideixes amb mi que és una novel·la per reflexionar?

            —No, no, en absolut —s’afanya a dir Aureliano— és una novel·la per viatjar. El més interessant de El futur esperant serà descobrir altres cultures, altres formes de vida, altres maneres de relacionar-se amb la realitat i l’entorn, tot acompanyant a en Martí i la Desi (els protagonistes d’aquesta història) per indrets de bellesa inesgotable i compartint experiències emocionants, inèdites i inoblidables.

            —Doncs jo més aviat l’interpreto com una novel·la de suspens, però un suspens diferent, un... un... com un suspens humanístic, això! Un suspens que cada cop revela una part més profunda dels personat...

            —xxxst!! —interromp Aureliano de cop— no has sentit una veu?

Ambdós es queden en silenci aguditzant l’oïda. Efectivament, senten, provinent d’algun indret profund de la cova, una veu que crida: «Han arribat els llibres!!!!!». I tot seguit, amb un fil de veu quasi inaudible aconsegueixen poder escoltar: «Més de dos anys de feina + 534 pàgines de lectura amena + gaudir d’una història que, poso la mà al foc, no us deixarà indiferents + tenir la resta de les vostres vides un exemplar de la primera edició de El futur esperant = 17’90€».

El silenci torna a omplir la cova. Els dos amics es miren i somriuen.

            —A tu què t’agradaria trobar a El futur esperant?, a banda del que ja hem dit —pregunta Aureliano per reprendre la conversa.

            Una obra de teatre —diu de seguida Joseph K.—. I a tu?

            Llegendes, està clar.

            Veig que no coincidim en res.

            —És difícil que tu i jo coincidim en res, tret d’una cosa potser: voler que els nostres autors apareguessin com a referents literaris a El futur esperant.

            —Ah, doncs sí, i tant, ja ho crec que m’agradaria això. De fet, precisament volia comentar-te quelcom que té a veure amb aquest fet.

Aureliano Buendía es queda mirant amb expectació a K. Aquest, compungit, finalment diu:
            —Em sap greu dir-te que en Gabo no surt a la novel·la.
            —I tu com ho saps?
            —Perquè en Franz sí que hi apareix... un ‘cameo’ eh, res important.

Joseph K. i Aureliano Buendía surten de la cova i reprenen el seu camí de sempre. Tornaran a creuar la gran estepa literària... un cop i un altre... fins que el món deixi de ser món.


Nota: Aquesta conversa imaginària és un regal per a tots aquells que heu seguit el blog. 

Petons! I fins... divendres! que penjaré fotos i us explicaré la presentació del dimecres al Pati Llimona.  

viernes, 12 de diciembre de 2014

Diversitat i fragments








Hola a tothom!

Ens queda poc temps abans no arribin els dos dies de presentació del llibre i encara em queden alguns incentius per oferir-vos. Per això avui us en regalaré dos de cop. L’un serà parlar-vos de la particular diversitat que conté la novel·la, i l’altre, deixar-vos uns quants tastets del seu contingut.

Deixant de banda els dos elements fonamentals de què es composa la novel·la, dels quals ja hem parlat en les entrades precedents (Viatge i Suspens Humanístic), n’hi ha d’altres que tenen un pes important en l’esdevenir de la novel·la. Elements que, tenint sentit per si sols, acaben trobant el seu encaix en el conjunt de la història que explica El futur esperant.

Així doncs, al llarg de la vostra lectura trobareu:

-Una obra de teatre. Que construeixo com a punt de partida i com a marc de reflexió de tot el contingut posterior de la novel·la.

Tastet I: L’actor es mostra contrariat per no trobar com culminar la frase que no ha acabat. Es tomba cap al mirall i es mira. Només li queda escuma a la barbeta. Tot d’una se sent abatut i s’observa la tristesa als ulls, una tristesa que l’immobilitza. Alça la navalla amb la mà tremolosa fins a la barbeta i acaba d’afaitar-se la part on encara li queda escuma. Obre l’aixeta i fa passar l’aigua per la fulla. Després es remulla la cara amb les mans. L’aigua freda el reconforta. Es queda una estona amb les mans ancorades a cada cantó de la pica, amb el cos lleugerament inclinat endavant subjectat sobre els braços rectes, el cap cot i els ulls tancats. I pensa. Pensa que avui és el dia més important de la seva vida, ha aconseguit estrenar aquesta obra, ha lluitat com mai abans ho ha fet per tal de fer realitat aquest moment, per tal d’assolir el seu propòsit.

-Diferents llegendes, bàsicament llatinoamericanes, però també d’altres cultures i imaginacions.

Tastet II: —Bien, en primer lugar deben saber que Tunupa es el único volcán que se encuentra a cierta distancia de la cordillera volcánica que recorre el altiplano, sin que para ello se haya hallado aún una explicación cabal. Y también, que tiene la particularidad de encontrarse a orillas del salar, lo que la convierte en la cima más alta de cuanta tierra circunda a éste. Pues bien, dicen que en los tiempos en que los apus andaban por la Tierra, cuando aún ningún hombre existía, Tunupa se enamoró perdidamente de Licancabur. Éste era esbelto, alto, dotado de una perfección y belleza inigualables. —L’Eusebio atura el relat i els pregunta— ¿lo han visto ya?

-Referents literaris que d’alguna o altra manera han marcat alguna etapa de la meva vida:

Tastet III: Al dia següent, mentre en Martí prepara l’esmorzar, la Desi va al Rufián Melancólico a recollir el llibre. Quan entra a la llibreria tot està com el dia anterior. Però avui una música tènue s’eleva per damunt del caos. És jazz, un saxo tenor, segurament Lester Young, només ell pot fer que unes notes tan tristes sonin tan bé. Com una aparició, igual que el dia abans, l’Enrique es fa visible sorgint del darrere d’una prestatgeria giratòria, mostrant aquella particular aura de pau i repòs que li és característica. Així que veu la Desi diu amb aquell accent argentí tan genuí:
            —Viene a por su Rayuela.

En conclusió. Cadascú de vosaltres (espero i desitjo) es sentirà atret per alguna d’aquestes parts que esdevenen l’engranatge d’un tot. Però la meva màxima il·lusió, és que sigui precisament aquest tot, El futur esperant, el que remogui alguna part, essencial o concreta, d’aquell qui sou, o que, si més no, senzillament gaudiu durant la seva lectura.

Permeteu-me que m’acomiadi avui amb un fragment que també parla d’un comiat: el d’un dia qualsevol als Esteros de Iberá.

Tastet IV: Asseguts en un envellit moll de fusta, esperen pacients cada tarda el davallar lent del Sol. Miren el llac, encara blau, il·luminat per l’encara encegador astre. El cap d’algun yacaré esquinçant la flonjor de l’aigua es desplaça amb suavitat arran de superfície, tot deixant una estela d’efímeres ondulacions al seu pas. Els cors se’ls alenteixen fins no sentir-los i el cos sencer esdevé percepció, el cos sencer s’emociona contemplant com de mica en mica, de l’horitzó cap endavant, el blau es va transformant en daurat, alhora que el Sol va deixant-se, a poc a poc, mirar. Llavors els seus ulls es centren en aquell cercle perfecte i tremolós que allarga el seu anar-se’n, que dilata el moment, que reivindica el seu vigor fins al darrer sospir. Quan el seu extrem inferior pren contacte per fi amb el fil de terra que separa el cel de l’aigua, el Sol es desfà en una llàgrima de foc que es vessa sobre el llac, com si per comptes de marxar per darrere d’ell es fongués en ell, en les seves denses aigües, per ocultar el secret de la seva feblesa, del seu plor irreprimible que desprestigia la seva imatge de valentia absoluta, d’astre rei, d’energia plena. La seva esfera es va esvanint lentament sobre la cortina espessa que s’estén davant d’ells, tenyint-la d’un daurat carabassat ple de la vitalitat que de mica en mica li va xuclant al Sol, fins que aquest desapareix per complet. Només la seva claror perllongarà la seva presència en un esclat de colors profunds que durant una bona estona encara romandrà sobre el paisatge garratibat per una posta de Sol corprenedora. Fins que la nit cobreixi sota les seves ombres aquell mirall rere el qual s’amaguen els secrets més íntims, del Sol, i potser de les persones.

Bona nit...