ESPERANÇA, un conte per obrir el nou any.
En Narcís baixa àgilment les escales que condueixen a
l’andana. Ve de casa dels seus cunyats, on la seva neboda de tretze anys li
acaba de donar unes pautes iniciàtiques de com utilitzar twitter. Seu al banc
de pedra sense fer res; només pensa.
La seva
nova feina l’obliga a ser actiu a la xarxa. Tota la vida li ha fet molta mandra
això de la tecnologia. Els moments que en Narcís sent que el seu ànim és posseït
per una energia embravida, sempre pensa que no té més remei que emmotllar-se a
aquell futur regit per les noves tecnologies. En canvi, quan el seu ànim navega
dolçament per l’estranya placidesa d’aquelles reflexions que l’anàlisi del dia
a dia i el present condueixen fins a futurs raonablement apocalíptics, sempre
considera les noves tecnologies com l’escala que condueix de forma més ràpida a
l’autodestrucció de la humanitat.
Un fort
corrent d’aire precedeix l’aparició del metro al soterrani. En Narcís puja al
primer comboi. Està força ple, hi ha molta gent dreta i ni tan sols comprova
amb la mirada si queda cap seient lliure. Es repenja a una de les portes, just
davant d’una jove que de seguida atrau la seva atenció. Ella està abduïda pel
mòbil que subjecta amb les seves delicades mans blanquinoses. Els llavis
somriuen, i els ulls irradien una expressivitat d’alegria i felicitat que
s’encomana. Els seus dits teclegen amb una celeritat esfereïdora el petit
teclat de l’aparell. En Narcís s’adona que s’està comunicant per whatsapp amb
algú; amb algú que li agrada.
És una
noia jove que potser no és ni major d’edat, però va vestida, maquillada i
pentinada sens dubte per anar a celebrar el cap d’any. És a dir, que té aquella
edat en què és molt probable que si fos capaç d’adonar-se del setge constant al
qual la mirada d’en Narcís l’està sotmetent, la noia pensaria que aquell
individu és un bavós. Però ella no se n’adona. No ha alçat ni un sol segon els
seus eufòrics ulls gris perla de sobre la pantalla. D’altra banda, els
pensaments d’en Narcís tampoc són lascius. El motiu pel qual la seva mirada no ha
pogut desviar-se de sobre la noia des que ha pujat al vagó, és que de sobte ha
copsat una idea que l’ha trasbalsat: finalment ho havien aconseguit. Havien
aconseguit inventar un giny capaç de substituir les persones. Ni les cartes, ni
el telèfon, ni el mòbil, ni el mail, ho havien aconseguit del tot. Ara sí. La
immediatesa en la comunicació escrita era la que realment ho havia aconseguit.
L’expressió de la noia que té al seu davant així li ho demostra. El seu rostre
transmet en tot moment el contingut emocional de la conversa que està mantenint amb qui sigui. Riu, es mossega el
llavi, tanca els ulls, fa ganyotes, i alhora, tot allò que escriu sembla
poder-se desxifrar a partir dels diferents i diversos matisos que expressen els
seus ulls. És a dir, fa tot allò que es
fa quan es conversa amb algú que tens al davant; menys una cosa: mirar al seu
voltant.
Per
aquest motiu, la noia d’ulls gris perla baixa del metro a l’estació d’Urquinaona
sense haver vist en Narcís. Molta altra gent també baixa en aquella parada, per
la qual cosa el vagó queda força buit. Quan les portes es tanquen en Narcís veu
com un noi reacciona de cop, com si hagués volgut baixar i hagués badat, i quan
el comboi es posa en marxa no deixa de mirar a l’andana com buscant algú. Al
moment en què la foscor envaeix l’altra banda del vidre el noi retorna al seu
mòbil i es posa a escriure alteradament. També riu, també els ulls li guspiregen,
també totes les seves faccions expressen el que sent per dins. I molt poc
després es produeix aquella reacció que en Narcís ha estat esperant: el noi es
lamenta.
Quan el
metro arriba a la següent parada, Passeig de Gràcia, el noi baixa a corre-cuita,
i es perd entre la nombrosa gent que també ha baixat en aquesta estació.
En
Narcís seu. El comboi ha quedat mig buit. Treu el mòbil de la butxaca i revisa
el correu. Té un munt de mails de Twitter: «Narcís Cefís, comença a utilitzar
el Twitter», «Narcís Cefís, saps tuitar?», «Narcís Cefís, busca als teus amics
a Twitter». De sobte sent una angoixa existencial punyent, com si la vasta
regió de tot el seu ésser fos exprimida dins un puny del qual només
l’esperança, convertida en pastoses gotes, poguessin esmunyir-se d’entre
aquells poderosos dits, tot regalimant amb anguniosa lentitud sobre la pell
erma d’aquella angoixa. Obre el darrer correu. Hi llegeix: «Ei, Narcís Cefís,
segueix els teus amics. És fàcil. Els trobarem per tu. Una vegada els
segueixis, podràs veure què estan fent». Tot seguit hi ha una pestanya per
accedir a la recerca d’amics i a sota tres opcions: «Configuració del correu
electrònic / Baixa voluntària / Ajut». En Narcís es queda mirant aquell darrer
mot: ajut, com si dins seu s’hi
amaguessin totes les respostes que la humanitat busca fa tant de temps. Alça la
mirada. Cinc persones mirant el mòbil, dues llegint un llibre de paper, un
dormint. Guarda el seu mòbil. Amb aire distès, es posa a pensar, mentre de tant
en tant va llançant mirades al seu voltant.
Quan sap
que el metro és a punt d’arribar a la parada de Llucmajor, s’aixeca i es situa
davant la porta. La foscor del túnel fa que el cristall li retorni el reflex de
la seva imatge de forma clara i concisa. Resta observant-se a ell mateix. Li
sembla atrapar dins la seva consciència la sensació fugaç d’agradar-se. Tot
seguit l’andana omple de llum l’exterior fent desaparèixer el seu reflex. Quan
la porta s’obre, baixa, dóna unes quantes passes en direcció a les escales i de
cop i volta i sense saber per què, es gira cap al vagó. Dins el compartiment
del maquinista hi veu una dona. Està seriosa, i a pesar de la foscor dels
vidres en Narcís aprecia en ella una mirada afligida. Es pregunta si té
família, si troba una putada o no haver de treballar tota la nit en una data
com aquella, si es menjarà els raïms en aquell petit habitacle, tota sola. Veu
que la dona el mira també a ell fixament, segurament preguntant-se què cony fot
aquell individu mirant-la d’aquella manera, aturat allà, al peu de l’escala.
Finalment,
després d’una espera tensa, el metro es torna a posar en marxa. En Narcís
espera. L’andana queda deserta i silenciosa. Llavors seu al banc de pedra i es
treu el mòbil de la butxaca. Entra a twitter. A la pestanya de què està passant, hi escriu:
«Auxiliiiiiiii!!!!!!», i tot seguit prem la icona de tuita. Llavors es queda mirant l’aparell, com si esperés una
resposta. I es posa a riure.
Bé, suposo que entre línies haureu deduït
quins són els meus propòsits per l’any que tot just estrenem...
Per cert, les vacances molt bé, aquí
us deixo un petit tastet fotogràfic.
La setmana vinent us explico algunes
cosetes sobre La musa d’ulls verds.
Bon any a tots!!
Petons!! I fins aviat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario