paraules escrites: enero 2016

Absència

Per primera vegada vaig despertar acompanyat de la seva absència.

Vaig sentir com la vida s’aferrava més que mai a la meva pell, i alhora, la mirada s’encalmava.

Sobtadament, vaig sentir l’ànima deslliurada de normes i convencionalismes. I escoltant dins meu, vaig decidir marxar a terres llunyanes.

Vaig avançar per camins de cendra que el foc havia devastat i exhaurit. Camins desdibuixats i mancats de tot destí.

Vaig pujar als cims més alts, sentint en tots ells que la soledat de l’indret competia amb la desolació de la meva ànima.

Vaig conèixer civilitzacions extraordinàries que l’absència dels teus mots feia decréixer, tot convertint l’experiència en quelcom inacabat.

Vaig capbussar-me a les mateixes aigües on havíem nedat plegats, esperant sentir el frec de la teva presència barrejat dins la seva inabastable substància.

Vaig robar postes de sol a altres amors.

Fins que després de molt caminar, vaig acabar per confondre el cel i el mar.

I en alguna ocasió, inclús em va semblar veure’t davant meu, mentre el sol se t’enduia.

Vaig intentar viure, fins parar gairebé boig.

Perquè res era igual sense tu. Vaig saber-ho el dia que les meves esgarriades passes em van fer arribar a aquella plaça, en un lloc remot d’un país sublim, i vaig tornar a escoltar aquell “t’estimo” corrent sota l’aiguat que queia salvatgement des d’un cel proper.

Només llavors vaig decidir tornar a casa, i un cop allà, vaig arraulir-me en un racó, envoltat per tot de records que em parlaven de tu.

I allà vaig romandre, esperant pacientment a què el respir dels records s’aturés per sempre rere paraules escrites.

Quelcom semblant al que s’expressa en aquest escrit és el que va sentir en Cesc, el protagonista de la meva segona novel·la, La musa d’ulls verds en un moment molt concret de la seva vida. Potser a tots plegats ens ressona una mica. No és més o menys això el que molts de nosaltres hem sentit en perdre, estar a punt de perdre, o haver imaginat que perdem... a la persona amb qui compartim la nostra vida?

Potser no. O si?

Petons!! I fins aviat!!

ESPERANÇA, un conte per obrir el nou any.

En Narcís baixa àgilment les escales que condueixen a l’andana. Ve de casa dels seus cunyats, on la seva neboda de tretze anys li acaba de donar unes pautes iniciàtiques de com utilitzar twitter. Seu al banc de pedra sense fer res; només pensa.

La seva nova feina l’obliga a ser actiu a la xarxa. Tota la vida li ha fet molta mandra això de la tecnologia. Els moments que en Narcís sent que el seu ànim és posseït per una energia embravida, sempre pensa que no té més remei que emmotllar-se a aquell futur regit per les noves tecnologies. En canvi, quan el seu ànim navega dolçament per l’estranya placidesa d’aquelles reflexions que l’anàlisi del dia a dia i el present condueixen fins a futurs raonablement apocalíptics, sempre considera les noves tecnologies com l’escala que condueix de forma més ràpida a l’autodestrucció de la humanitat.

Un fort corrent d’aire precedeix l’aparició del metro al soterrani. En Narcís puja al primer comboi. Està força ple, hi ha molta gent dreta i ni tan sols comprova amb la mirada si queda cap seient lliure. Es repenja a una de les portes, just davant d’una jove que de seguida atrau la seva atenció. Ella està abduïda pel mòbil que subjecta amb les seves delicades mans blanquinoses. Els llavis somriuen, i els ulls irradien una expressivitat d’alegria i felicitat que s’encomana. Els seus dits teclegen amb una celeritat esfereïdora el petit teclat de l’aparell. En Narcís s’adona que s’està comunicant per whatsapp amb algú; amb algú que li agrada.

És una noia jove que potser no és ni major d’edat, però va vestida, maquillada i pentinada sens dubte per anar a celebrar el cap d’any. És a dir, que té aquella edat en què és molt probable que si fos capaç d’adonar-se del setge constant al qual la mirada d’en Narcís l’està sotmetent, la noia pensaria que aquell individu és un bavós. Però ella no se n’adona. No ha alçat ni un sol segon els seus eufòrics ulls gris perla de sobre la pantalla. D’altra banda, els pensaments d’en Narcís tampoc són lascius. El motiu pel qual la seva mirada no ha pogut desviar-se de sobre la noia des que ha pujat al vagó, és que de sobte ha copsat una idea que l’ha trasbalsat: finalment ho havien aconseguit. Havien aconseguit inventar un giny capaç de substituir les persones. Ni les cartes, ni el telèfon, ni el mòbil, ni el mail, ho havien aconseguit del tot. Ara sí. La immediatesa en la comunicació escrita era la que realment ho havia aconseguit. L’expressió de la noia que té al seu davant així li ho demostra. El seu rostre transmet en tot moment el contingut emocional de la conversa que està mantenint amb qui sigui. Riu, es mossega el llavi, tanca els ulls, fa ganyotes, i alhora, tot allò que escriu sembla poder-se desxifrar a partir dels diferents i diversos matisos que expressen els seus ulls. És a dir, fa tot allò que es fa quan es conversa amb algú que tens al davant; menys una cosa: mirar al seu voltant.

Per aquest motiu, la noia d’ulls gris perla baixa del metro a l’estació d’Urquinaona sense haver vist en Narcís. Molta altra gent també baixa en aquella parada, per la qual cosa el vagó queda força buit. Quan les portes es tanquen en Narcís veu com un noi reacciona de cop, com si hagués volgut baixar i hagués badat, i quan el comboi es posa en marxa no deixa de mirar a l’andana com buscant algú. Al moment en què la foscor envaeix l’altra banda del vidre el noi retorna al seu mòbil i es posa a escriure alteradament. També riu, també els ulls li guspiregen, també totes les seves faccions expressen el que sent per dins. I molt poc després es produeix aquella reacció que en Narcís ha estat esperant: el noi es lamenta.

Quan el metro arriba a la següent parada, Passeig de Gràcia, el noi baixa a corre-cuita, i es perd entre la nombrosa gent que també ha baixat en aquesta estació.

En Narcís seu. El comboi ha quedat mig buit. Treu el mòbil de la butxaca i revisa el correu. Té un munt de mails de Twitter: «Narcís Cefís, comença a utilitzar el Twitter», «Narcís Cefís, saps tuitar?», «Narcís Cefís, busca als teus amics a Twitter». De sobte sent una angoixa existencial punyent, com si la vasta regió de tot el seu ésser fos exprimida dins un puny del qual només l’esperança, convertida en pastoses gotes, poguessin esmunyir-se d’entre aquells poderosos dits, tot regalimant amb anguniosa lentitud sobre la pell erma d’aquella angoixa. Obre el darrer correu. Hi llegeix: «Ei, Narcís Cefís, segueix els teus amics. És fàcil. Els trobarem per tu. Una vegada els segueixis, podràs veure què estan fent». Tot seguit hi ha una pestanya per accedir a la recerca d’amics i a sota tres opcions: «Configuració del correu electrònic / Baixa voluntària / Ajut». En Narcís es queda mirant aquell darrer mot: ajut, com si dins seu s’hi amaguessin totes les respostes que la humanitat busca fa tant de temps. Alça la mirada. Cinc persones mirant el mòbil, dues llegint un llibre de paper, un dormint. Guarda el seu mòbil. Amb aire distès, es posa a pensar, mentre de tant en tant va llançant mirades al seu voltant.

Quan sap que el metro és a punt d’arribar a la parada de Llucmajor, s’aixeca i es situa davant la porta. La foscor del túnel fa que el cristall li retorni el reflex de la seva imatge de forma clara i concisa. Resta observant-se a ell mateix. Li sembla atrapar dins la seva consciència la sensació fugaç d’agradar-se. Tot seguit l’andana omple de llum l’exterior fent desaparèixer el seu reflex. Quan la porta s’obre, baixa, dóna unes quantes passes en direcció a les escales i de cop i volta i sense saber per què, es gira cap al vagó. Dins el compartiment del maquinista hi veu una dona. Està seriosa, i a pesar de la foscor dels vidres en Narcís aprecia en ella una mirada afligida. Es pregunta si té família, si troba una putada o no haver de treballar tota la nit en una data com aquella, si es menjarà els raïms en aquell petit habitacle, tota sola. Veu que la dona el mira també a ell fixament, segurament preguntant-se què cony fot aquell individu mirant-la d’aquella manera, aturat allà, al peu de l’escala.

Finalment, després d’una espera tensa, el metro es torna a posar en marxa. En Narcís espera. L’andana queda deserta i silenciosa. Llavors seu al banc de pedra i es treu el mòbil de la butxaca. Entra a twitter. A la pestanya de què està passant, hi escriu: «Auxiliiiiiiii!!!!!!», i tot seguit prem la icona de tuita. Llavors es queda mirant l’aparell, com si esperés una resposta. I es posa a riure.

Bé, suposo que entre línies haureu deduït quins són els meus propòsits per l’any que tot just estrenem...

Per cert, les vacances molt bé, aquí us deixo un petit tastet fotogràfic.