Bon dia a tothom!!
La vida és plena d’esdeveniments on tot l’esforç
realitzat, l’enginy esmerçat, l’energia emprada i la il·lusió acumulada es
concentren i s’esgoten en un sol dia: un aniversari, un casament, un cap d’any,
un Sant Jordi...
Això fa que el camí sigui engrescador, el
dia intens i l’endemà ple de records acabats de néixer.
Avui és un d’aquests ‘endemàs’. Per tant,
miraré de ser selectiu.
Com tots sabeu va ser el primer Sant Jordi que
passava (tot el dia) rere un taulell. Permeteu-me que comenci per la sensació final:
vaig acabar esgotat. Però ja sabeu que molts cops acabar esgotat és bon senyal.
El dia es va llevar d’hora i a les vuit
ja érem a lloc. En una hora vam tenir la parada muntada i la taula parada.
El matí va passar ràpid a pesar de que
gairebé ningú va aturar-se a la parada (tothom mirava de lluny sense deixar de
caminar, com volent copsar amb aquella llambregada mòbil alguna essència d'allò que estava exposat damunt la taula).
No vam deixar entrar en cap moment l’avorriment
sota el nostre tendal, però.
Al migdia vaig anar cap al passeig de
Gràcia, a l’estand de Libel·lista i, és clar, allà l’ambient era molt
diferent. La gent s’aturava a les parades, ni que fos pel fet de quedar frenada
per la rierada de vianants que omplien les voreres.
Vaig compartir taula amb una escriptora
valenciana molt simpàtica i de conversa agradable, l’Amparo Bellmunt. I l’hora
programada per signar va passar volant.
La tarda va canviar. La gent s’aturava i
preguntava, llegia i s’interessava, i fins i tot comprava!! També va ser l’hora
de les visites, les quals ens van fer molta il·lusió!
Naturalment, la Martina tampoc es va
voler perdre passar una estona amb nosaltres.
A les set de la tarda la vorera on teníem
la parada es va omplir de gent. El sol afeblit em va relaxar un ànim que havia
estat en tensió tot el dia. Sant Jordi feia estona que havia mort al drac, i en
aquell instant les roses van començar a brollar de sota l’asfalt de l’avinguda,
repleta de cotxes, fent aturar tot el trànsit. Un perfum intens va envair l’aire
i tot de frases escrites van començar a deixar-se sentir, com un mormol gronxat
per la brisa...
Vaig dedicar en aquell instant el llibre
que més tard, ja rendit sobre el sofà de casa, vaig regalar a la Cèlia. I avui,
revisant les fotos, he trobat un d’aquells detalls que tant m’apassionen. El
llibre que jo li vaig regalar va ser company de taula de la meva primera
novel·la El futur esperant a la parada de l’AMPA de l’escola les Passeres de
Castellolí.
I acabo l’entrada amb el conte que vaig
escriure per aquest Sant Jordi 2018:
De sobte en
Jordi va sentir por.
Plantat allà,
davant la cova de la fera, els dubtes van començar a conquerir la seva ment i a
fer trontollar el seu valor. I si aquella era una empresa massa gran per a ell?
Es va preguntar primer. I si enfrontar-se a aquella bèstia no li servia per conquerir
l’amor de la princesa? Va arribar a témer al darrer moment.
Però els
dubtes havien fet tard. Una pudor horrible va omplir les narius d’en Jordi obligant-lo
a arrufar el nas tant com va poder. Alhora, un rugit somort i profund,
provinent de l’interior de la caverna, va omplir de paüra l’ànima del cavaller.
No va gosar
mirar enrere. Sabia que ella estava pendent de tots els seus moviments.
Amb la
respiració gairebé continguda i amb els nervis a flor de pell, en Jordi va
esperar uns segons que van esdevenir eterns. Fins que el cap allargat de
l’animal va aparèixer sota el llindar de la gruta. Els enormes ulls del rèptil van
clavar-se de seguida en la inesperada presència d’en Jordi, el qual,
instintivament, va prémer amb força el pom de la seva arma.
L’intrèpid
cavaller va sentir que el cor se li desbocava, i una il·lusió desmesurada va
brollar del seu interior a través d’uns ulls esbatanats que el sol del migdia
va fer refulgir amb estrèpit. La bèstia, atemorida, va fer una breu corredissa
endavant fins quedar novament immòbil. El cos de la fera va quedar totalment al
descobert, inclosa la seva llarguíssima cua de color blau elèctric.
A l’acte, en
Jordi va sentir la presència de la princesa abocar-se rere seu, quasi
fregant-li l’esquena. Va sentir l’alè d’ella sobre el seu clatell. I finalment
els mots que ja mai oblidaria: «Ho has aconseguit Jordi!»; tan propers, que li
va semblar que s’enredaven entre els seus cabells esbullats pel vent.
Realment
l’animal era preciós.
Poc després en
Jordi va alçar la mirada. Davant seu, va veure com el mar embravit s’allunyava fins
un horitzó clar. I en aquell instant va sentir el coratge d’un cavaller de
veritat.
Va deixar anar
el branquilló que empunyava i va tornar a ficar dins el sarró el peix passat
amb què havia atret l’atenció de la sargantana. Va tombar-se cap a la princesa i
en trobar-se amb els enormes ulls d’ella va torbar-se uns segons. Tot seguit,
però, va prendre amb fermesa una de les mans de la nena i va demanar-li que
l’acompanyés. Ara ja podia regalar-li la rosa que tenia a punt per a ella.
En Jordi mai
oblidaria la Diada en la qual, amb només vuit anys, va regalar la seva primera
rosa de Sant Jordi a una princesa.
Quan els dos
menuts s’allunyaven de l’indret, agafats de la mà com dos enamorats i amarats
ambdós d’una emoció autèntica exclusiva dels infants, les onades seguien rugint,
de tant en tant, sota el roquissar esberlat que es vessava sobre el mar.
Esteve Pagès, 23 d’Abril
del 2018
